--Vostè és un talòs, una nul·litat escolar.
--Un
cancre, sí. En francès la paraula
cancre està emparentada amb
carranc, aquest animal que camina lent i de costat. Però també s'acosta a la idea de
càncer, d'una cosa de la qual un no es desembarassa amb facilitat.
--¿Un mal ambient?
--No. Fill de la burgesia, amb tres germans batxillers, sense casos d'alcoholisme, alimentació sana, sobretaules alegres i cultes. No hi havia cap fonament històric ni raó sociològica per ser una nul·litat. Simplement, ho era.
--Desassossegant.
--Recorde sentir vergonya i fúria. Anava a l'escola aterrit per la reacció dels professors al comprovar que no havia fet els deures i tornava avergonyit per decebre els meus pares. I la vergonya i la por es metamorfosen aviat en còlera. Tot fracàs escolar origina comportaments de compensació que porten els alumnes a convertir-se en passotes i violents. I a mentir. Jo, si no feia els deures perquè no entenia l'enunciat, mentia.
--El van ficar en un internat.
--Va ser una solució al pànic familiar. Vaig estar intern set anys. Tota la infància i l'adolescència. L'internat tenia el seu costat penós, però el que és bo és que havia de rendir comptes a un sol interlocutor a la vegada. A l'hivern, als professors, i durant les vacances, als meus pares. ¡No havia de mentir a tothom!
--Tot i el seu mal expedient, llegia.
--Per a la meua generació, la lectura no va ser una cosa excepcional. Als 14 anys els llibres em feien sentir en un altre lloc. I em van portar a l'escriptura. A l'internat ens confiscaven les novel·les. Les amagava i, en lloc de fer els deures, escrivia la continuació de l'obra de Dumas que estava llegint. Després comparava els finals, i guanyava Dumas, ha, ha.
--¿Ho veu? Això ja és alguna cosa.
--Però vaig repetir quatre vegades la selectivitat, ¿eh? Un dia, davant l'evidència de la meua desgràcia, el meu pare va entrar a la meva habitació i em va dir: "El suïcidi és una imprudència, ¿eh, fill?".
--La redempció va arribar de la mà d'una dona.
--D'una dona bonica i intel·ligent que, estranyament, es va interessar per mi. Contràriament al que diguen, l'amor ens torna intel·ligents. Als 18 anys ella em va deslliurar de la convicció de la meua idiotesa. Però també hi va haver un gran professor de Matemàtiques, una professora d'Història que va crear una depressió atmosfèrica que ens va arrossegar a uns quants, i un altre de Filosofia, escèptic i irònic, que ens deixava brunzint de preguntes. Ells em van rescatar del fons del desànim.
--¿Què tenien ells que no tingueren els altres?
--Estaven posseïts per la passió comunicativa de la seua matèria. Amb ells vaig sentir que el saber s'encarnava en el meu cor. L'entusiasme cura la por i fomenta el desig de saber.
--També va ser profe, vostè.
--D'institut. En lloc d'imposar lectures, llegia als meus alumnes trossos de llibres. Això evitava la seua por al comentari del text i els obria les ganes de continuar llegint.
--No obstant, va deixar les aules.
--La directora amb qui vaig treballar 15 anys es va retirar. Vaig passar 10 minuts amb el seu successor i em vaig dir que ja no tenia edat per
educar-lo. No van ser els alumnes, no. Gairebé cada setmana sóc en una escola.
--No s'ofenga, senyor Pennac, però el seu és un cas excepcional.
--He tingut molta sort. Però fins i tot avui, quan escric, continua venint el fracassat escolar que vaig ser a desencoratjar-me. Em diu a l'orella: "¿Qui t'has cregut que ets?".
--Els adolescents de la banlieueho tenen més cru.
--Depèn del centre on estudien.
--En un de privat segur que no.
--Els xavals que surten a la pel.lícula
Entre els murs, premiada a Cannes, no tenen gran cosa a esperar. Però estic convençut que un sol professor excepcional és suficient per salvar-nos. ¡Aquest és el miracle!
--El cas és que estan mal considerats i més mal pagats.
--Tot i el risc de poder semblar moralista, crec que en la pedagogia hi ha d'haver un sentiment de deure. Però ho tenen difícil... Vivim en una societat escindida entre el desig i la necessitat. Els professors es dirigeixen a les necessitats --llegir, escriure, raonar--, i la resta de la societat s'acontenta a satisfer els seus desitjos superficials: la roba, el mòbil, l'ordinador...
--¿I els aclaparats i afligits pares, què?
--Sobretot, els pares no han de comunicar les seues pors. De fet, és el que projecten quan expressen la seua por pel futur dels seus fills.
--Una curiositat: ¿la seua mare ja està més tranquil.la?
--La meua mare, als 102 anys, encara em pregunta què faig a la vida i, tot seguit, si ja tinc pis, ha, ha. I jo li dic que no es preocupe.
-
